El futbol ens diu que el talent és l’únic que importa.
No és així.
Els diners importen. On creixem importa. Si algú ens pot portar a entrenar importa. Si hi ha un equip a prop de casa nostra, un camp que ens permeten utilitzar, un vestidor amb dutxa funcionant. I per a generacions de noies, simplement poder imaginar un futur dins del futbol importava més que res.
La darrera temporada de Ted Lasso entén almenys part d’aquesta història.
Un armari amb una dutxa
En la seva quarta temporada, l’espectacle torna a Richmond per entrenar una nova disciplina: l’equip femení del club, que comença a jugar a la segona divisió. La primera vegada que es troba amb els seus jugadors és en un vestidor de la mida d’un armari. Hi ha només una dutxa i un lavabo, i en alguns dies els comparteixen amb l’acadèmia juvenil.
Es juga per divertir-se, així Ted Lasso interpreta la majoria dels papers. Però els detalls estan molt ben escollits. Un dels nous actors és un central defensiu que és també mare soltera, conciliant el futbol amb la cura dels fills i amb tot el que implica. Escenes com aquesta fan arribar el mateix missatge tranquil: aquestes dones no manquen de talent, però no en tenen res més al seu voltant.
L’espectacle no presenta cap d’aquestes situacions com una història sobre classes socials. Però si les posem una al costat de l’altra, es planteja la pregunta: fins a quin punt i en quina mesura es decideix el camí que s’obté?
El futbol real té una resposta millor que la ficció. Comença a uns 25 quilòmetres de Barcelona.
La noia amb les contusions
Alexia Putellas va néixer el 1994 a Mollet del Vallès, un poble industrial del Vallès Oriental. Com moltes noies de la seva generació, va aprendre a jugar al pati de l’escola, amb els nois, sobre el terreny de joc de formigó. Va dir que finalment la seva mare la va apuntar a un club, sobretot perquè deixés de tornar a casa amb les cames cobertes de contusions.
No hi havia equip femení a Mollet. L’opció més propera era el CE Sabadell, a la població veïna. Quan tenia uns set anys, la seva tia la va portar a un entrenament en moto. El president del club en aquell moment recordava més tard que en pocs minuts ja era evident que aquesta noia era diferent.
Ser diferent no significava tenir un lloc on jugar. No hi havia cap altra noia de la seva edat a Sabadell, així que es va entrenar i va competir amb jugadores d’entre 13 anys. Passava gran part del seu temps a la banqueta, construint castells de sorra al límit del camp de futbol.
Aquesta és la part de la història que les narracions centrades en el talent no expliquen. Una doble guanyadora del premi Balón d’Or va començar la seva carrera perquè una tia tenia una moto, una mare es cansava de les cicatrius i un club d’una població veïna tenia una secció femenina. Canviar una sola d’aquestes circumstàncies i la història probablement mai no hauria començat.
Anar a casa
Des de la infància era seguidora del Barça, anant amb el seu pare i el club de seguidors de Mollet al Camp Nou. El seu camí cap allà no va ser lineal. Va passar breument per les categories inferiors del Barça, va passar anys a l’Espanyol i després una temporada al Levante de València, on, als 18 anys, va perdre el seu pare després d’una llarga malaltia.
El 2012 va tornar al FC Barcelona. En aquell moment, el futbol femení a Espanya era, en el millor dels casos, semiprofessional: petites audiències, poca difusió i salaris que rarament permetien a ningú guanyar-se la vida amb el futbol.
El que va seguir va ser una de les grans transformacions en l’esport modern. Durant més de 14 temporades, el Barça Femení va passar d’una modestíssima secció d’un club masculí a l’equip més dominant d’Europa. El club va guanyar la seva primera Champions League femenina el 2021 i després va aconseguir moltes més. Alexia es va convertir en la primera dona espanyola a guanyar el Baló d’Or el 2021 i el va tornar a aconseguir l’any següent. Això va ser tot i una lesió al genoll que la va mantenir fora d’un Campionat d’Europa sencer. Va deixar el club com a màxima golejadora de la història, amb 232 gols en més de 500 partits.
Aquests números importen menys que el que va canviar al seu voltant. Milers de persones al Camp Nou per a partits femenins. Noies amb samarretes d’Alexia als parcs escolars de tota Catalunya. Equip femenins a gairebé totes les poblacions, incloses, finalment, poblacions com Mollet.
El paradoxa de l'any 2023
L’agost del 2023 Espanya va guanyar la Copa del Món femenina a Sydney. Hauria estat el punt culminant triomfal de la feina d’una generació.
En canvi, pocs minuts després de l’himne final, la celebració va ser superada per una altra cosa. Durant la cerimònia de lliurament de medalles, el president de la federació espanyola de futbol, Luis Rubiales, va agafar el cap de la jugadora Jenni Hermoso i la va besar a les llavis sense el seu consentiment. Un tribunal espanyol més tard el va condemnar per agressió sexual.
La resposta dels jugadors es va convertir en un moviment sota el nom #Seacabó, “ho tenim resolt”. Sota una pressió creixent, Rubiales va dimitir en poques setmanes. Però els jugadors no es van quedar amb un sol home. Representats pel seu sindicat, FUTPRO, van negociar directament amb la federació i el consell esportiu del govern, i van aconseguir un compromís de canvis estructurals, inclosa la destitució dels alts càrrecs de la federació. Alexia Putellas va ser una de les tres capitanes que van signar l’acord.
El mateix mes, els jugadors de la primera divisió d’Espanya van entrar en vaga i van aconseguir alguna cosa menys visible però igualment important: una pujada significativa del seu sou mínim. Per a molts d’ells, va ser la diferència entre jugar a futbol i poder viure d’ell.
És un capítol incòmode, però inseparable. La generació que va guanyar la Copa del Món havia passat anys lluitant no només per les instal·lacions i els salaris, sinó també pel respecte de les institucions que els havien de representar. El 2023, van aconseguir alguna cosa de tots dos.
Quan arribi el diners
Avui, el futbol femení té la inversió, els acords de difusió i els estadis plens dels quals va lluitar durant dècades. Fins i tot Ted Lasso, una de les comèdies més vistudes del món, ha posat al centre d’atenció un equip femení.
Això crea una nova pregunta: pot créixer el futbol femení sense reconstruir les barreres que exclouen les dones del món masculí? Preus de les entrades que exclouen les famílies. Partits tancats sota subscripcions. Acadèmies que donen preferència als que poden pagar els desplaçaments i el material.
No només qui pot jugar, sinó també qui pot veure.
Londres i un canal gratuït
L’estiu del 2026, després de 14 temporades, Alexia va deixar el Barcelona. Es va incorporar a la London City Lionesses, un club femení independent propietat de la inversora nord-americana Michele Kang. És un dels pocs clubs de primer nivell d’Europa que no és la secció femenina d’un equip masculí. Se sol·licitava que es quedés a Europa i estigués a prop de casa, mentre es posava a prova en un lloc nou.
Després va fer alguna cosa que pocs jugadors del seu nivell han fet: va llançar ElevenTV, un canal de YouTube que mostra un partit de la WSL per ronda a Espanya, de forma gratuïta. La primera emissió va ser el seu debut amb el London City, contra el Manchester United. A més dels partits, el canal produeix entrevistes i reportatges sobre els jugadors, uns tipus de reportatges que rarament es veuen en una emissió habitual.
És fàcil interpretar ElevenTV com un moviment de marca personal, i això és en part així. A més, respon directament a la pregunta. Una noia necessita l’oportunitat de jugar. Un professional necessita una estructura que li permeti guanyar-se la vida. I el públic necessita poder veure sense haver de pagar per tres subscripcions. L’accés no només significa entrar en un estadi.
Qui pot jugar?
Posa’t la ficció i la història real al costat i apareixen les mateixes preguntes en ambdues.
Qui té un equip a prop de casa? Qui té algú que el porti, o una moto i una tia? Qui pot permetre el material, les quotes, els caps de setmana? Qui té un vestidor adequat? Qui és vist a la televisió, i qui pot veure-ho? I qui decideix quin esport val la pena veure en absolut?
El talent mai no és tot el conte. L'oportunitat és l'altra meitat.
On la història encara viu
La història d’Alexia ha arribat fins a Londres. Però gran part d’ella encara és aquí, a Barcelona.
El podeu veure a l' Museu del Barça, Un espai on l’ascens del Barça Femení i els anys d’or de la jugadora Alexia Putellas i les seves companyes, s’entrellacen amb un segle d’història del club. I es pot veure en directe. Les grans cites de l’equip es disputen cada cop més al costat, al Camp Nou. La seva seu habitual és l’estadi més petit, l’Estadi Johan Cruyff, just al costat de la ciutat, un dels pocs llocs on el futbol d’elit encara es sent proper, assequible i local.
La noia de Mollet va començar amb contusions, sorra i una moto. La següent podria estar asseguda a la grada.